Study of Johnsons Glacier (Livingston Island, Antarctica) by means of shallow ice cores and their tephra and by analysis of 137Cs content

Amb l’objectiu de monitoritzar la dinàmica del casquet glacial de l’Illa de Livingston, el Departament de Geodinàmica i Geofísica de la Universitat de Barcelona va iniciar campanyes de mesura anuals a la glacera de Johnsons durant l’estiu austral de 1994-95. Durant aquesta campanya de camp es van dur a terme 10 sondejos de gel poc profunds, amb recuperació de testimoni continu, mostrejats ve rt icalment amb una sonda manual. Els objectius eren detectar la capa de cendres volcàniques dipositades a la superfície de la glacera, que s’atribueixen a l’erupció piroclàstica de l’illa Decepción de 1970, actualment interestratificada, ve r i ficar si aquesta capa pot ser utilitzada com a nivell guia, identificar l’horitzó enriquit en el radioisòtop 137Cs acumulat en l’estrat de neu corresponent a l’any 1965, actualment també interestratificada, utilitzar aquest nivell isòcron per comprovar la datació de la capa de cendres de 1970 i calcular la línia d’equilibri de la glacera i el seu balanç de massa mitjà per als últims 28 anys (1965-1993). L’ estratigrafia dels testimonis de gel dels sondejos, les seves corbes de densitat acumulada i les temperatures quasi isotermes del gel enregistrades confi rmen que la glacera de Johnsons és temperada. El vent, l’escalfament produït per la radiació solar i l’aigua líquida són els agents principals que controlen la redistribució horitzontal i ve rtical de les partícules, tant volcàniques com crioclàstiques, que sedimenten a la superfície de la glacera i hi romanen inter estratificades. Per causa d’aquesta redistribució, la capa de cendres no sempre és un bon nivell de referència. La posició altitudinal de la línia d’equilibri (ELA) el 1993, obtinguda de l’anàlisi per espectrometria del radioisòtop 137Cs, varia des de 200 m s.n.m fins a 250 ms.n.m. Això implica un ascens en l’altitud de la línia d’equilibri des de l’inici de la dècada de 1970 fins a l’actualitat. La diferent orientació dels vessants de la glacera de Johnsons respecte als vents predominants del NE provoca importants diferències locals en l’acumulació de neu que, localment, fa variar l’altitud de la línia d’equilibri. Als testimonis de gel estudiats el 137Cs sempre es troba associat a les partícules de la capa de cendres de 1970. Això implica l’existència d’un important episodi d’ablació en tota l’àrea mostrejada (com a mínim fins a una altitud de 330 m s.n.m.) que es va produir sincrònicament al dipòsit de la capa de cendres de 1970 o amb posterioritat. Una estimació a grans trets del balanç de massa indica un elevat gradient d’acumulació en funció de l’increment d’altitud de la glacera.